A LA XINA TOT ÉS GRAN
La Xina, situada al mapa en l’extrem oriental asiàtic, està dividit
en 32 províncies on els seus més de 1000 milions d’habitants
parlen 42 idiomes diferents i més de cent dialectes. Amb un creixement
econòmic de vora el 10% anual i de govern comunista, ha sabut obrir-se
al món i sembla ser destinat el país que acabarà dominant-lo
en el S XXI si més no en l’àmbit comercial.
Al obrir els ulls des de l’avió són les dues de la
matinada però amb el desfasament horari ja és de dia. Estem
sobrevolant Gobi, el desert més gran del món. Més
tard preparo la càmera per fotografiar des de seient privilegiat
la Gran Muralla, el mausoleu més gran del món, doncs sota
hi ha enterrats tots els que van morir extenuats per l’esforç en
la seva construcció, i duria ser cert doncs l’excursió a
peu de dues hores em deixa fluix de forces. Intento recuperar-les amb la
gran varietat culinària del país, però la meva inexperiència
amb els palillos fa que el primer dia deixi les estovalles tant tacades
de menjar que semblin un quadre surrealista. Tornant a la capital, Beijing és
un monstre de 16 milions d’habitants que creix imparable sobre els
cinc anells concèntrics que rodejen la la ciutat i on m’allotjo
en el número 100053 d’una important avinguda on les aceres
estan repletes de bicicletes aparcades, encara que en el carrer manen ja
els cotxes, els quals en les hores puntes col.lapsen la ciutat. Igual de
col.lapsat en aquestes hores està el metro, on el personal funcionari
ens espitja per fer-nos entrar dins els vagons a fi que es puguin tancar
les portes.
A les 6:30 a.m. tothom ja es mou, be en els parcs fent taichi o ioga
com en els mercats i anant a la feina. Els més joves vesteixen roba
informal o vestit a lo occidental, mentre que els més grans els
hi pot veure en les cantonades dels hutongs jugant als escacs xinesos vestits
amb la típica vestimenta “Mao” i fins i tot alguns ja
s’ han apuntat a l’obertura econòmica comunista canviant
la gorra de l’estrella per gorres nike o adidas.
Un moment emocionant el visc a la plaça Tiananmen, on es troba situat
el mausoleu amb el cos embalsamat de Mao, on les quilomètriques
cues per veure’l és dut a terme encara amb devoció pels
més grans i sorprenentment per força joves i, on la venda
de flors per l’ofrena també s’ha adequat al negoci capitalista
governamental. Em ve a la ment l’estudiant que es va ficar davant
el tanc en aquelles imatges de l’any 89, just on Mao i els dignataris
comunistes de l’època veien passar els desfiles militars amb
els míssils intimidatoris, una de les poques imatges de la revolta
que van sortir a la llum fora del país. No serà el cas de
la dona que acaben d’arrestar davant meu, qui és immobilitzada
per portar una pancarta en forma de protesta, per membres del exèrcit,
els quals estan més pendents que no faci ús de la meva càmera
fotogràfica que de la situació de repressió vers a
aquella dona de faccions tibetanes. Però més emocionant i
grat és el moment viscut dins el recinte de la Ciutat Prohibida,
on fent ús de la destresa que vaig adquirint amb els palillos, aconsegueixo
dinar en el menjador de treballadors del recinte en el interior i a tocar
del revers d’una de les portes vermelles del recinte.
Era sabut que l’ànec es un menjar típic pekinés,
però no la carta de gossos del restaurant que em trobo en el interior
d’un hutong de la capital. Més sort te l’os panda, símbol
del país i ben condicionat en el zoo on mai li falta el bambú.
La ciutat està plena de palaus i temples, on el vermell i groc dominen
la retina dels ulls, colors reservats als emperadors i usat també en
els temples budistes, taoistes i confucionistes amb cada vegada més
adeptes.
Endinsant-me país endins en els trens abarrotats de gent, aconsegueixo
arribar a l’antiga ciutat imperial de Xi’an. Onades de gent
provinent dels camps arriben a aquesta avui dia capital d’una de
les 32 províncies, de sis milions d’habitants i que col.lapsen
tots els mitjans de transport, vies i edificis públics. Em sorprèn
l’ordre quadriculat en els carrers i vials de totes les ciutats país
endins i ho comprovo amb la brujula des del punt més alt de la ciutat,
la Gran Pagoda. Emmurallada i protegida per les torres del tambor i la
campana, edificis advisoris a la població al igual que aquí els
campanaris de les esglèsies en temps remots, passejar pels carres
dels barris antics és tornar anys enrere, on els nens fan els deures
asseguts en pupitres en el carrer al costat del comerç vigilats
pels seus pares, i les gàbies amb ocells es passegen com aquí ho
fem nosaltres amb els cans.
Però aquesta ciutat queda eclipsada per un petit poble rural a 45
Km. on fa anys s’hi va trobar un exèrcit a mida real fet en
terracota i on una cadena hotelera de luxe està instal.lant un resort
per allotjar els turistes que venen per mitjà de les agències
de viatges i que de ben segur es perdran la visita no menys interessant
al museu d’història de la ciutat, on faig amistat amb un pintor
de renom a nivell nacional qui està exposant-hi les seves obres
i que m’en ven a preu “d’amic” una de representativa.
A aquestes alçades terra endins, poder entendre’s (en anglès)
i comunicar-se (en signes) es gairebé impossible, extrem en el cas
de les gents de la última província xina a tocar amb Kazajstan
i Kirguistan, qui no parlen ni en xinés, tenen com a religió la
musulmana i on anecdòticament només puc establir conversa
amb una sola persona. Ara sóc jo l’atractiu turístic.
Una mena de coca casolana sucada amb aigua es l’únic aliment
en les 46 hores que dura el viatge en tren de tercera classe per la majoria
dels que van a la gran ciutat a buscar feina i una millor vida per aquests
xinesos amb faç de Gengis Khan que només parlen un dialecte
del àrab.
En qüestió de dies passo de la grandesa imperial de Beijing
i la revolució cultural i econòmica de les poblacions de
les províncies, a la modernitat absoluta de Shanghai. Abans, a Nanjing
ja puc observar novament una capital de província on la construcció de
barris de vivendes d’edificis de 42 plantes creix més ràpid
(per necessitat) que la especulació immobiliària viscuda
al nostre país en l’últim quinquenni.
Quasi tocant a mar, en la població de Suzhou faig una visita curiosa
a una fàbrica de seda, veient com s’extreuen els 1500 metres
de fil del capoll d’un cuc de seda. Igual d’interessant és
recórrer els seus carrers en barca en aquesta mena de Venècia
xina, on les cuines de les cases donen als canals i les cuineres es sorprenen
al veure’m. Torno un cop més a ser l’atractiu turístic
per als seus habitants, on el 99% del turisme a la Xina procedeix
dels seus nacionals.
“
The bund”, la zona financera de Shanghai, un barri de sis milions
d’habitants on fa just dotze anys s’hi va ficar la primera
pedra, és el màxim exponent del creixement econòmic
xinés. Espectaculars gratacels semblen competir en alçada
on el més alt, de 84 plantes, m’alça en l’ascensor
a 9 m/seg. Cabines telefòniques amb videoconferència, autoservei
de càrrega de mòbil en cinc minuts i taxis amb pantalla interactiva
d’informació turística no em deixen indiferent. A l’altre
banda del riu la capital, Shanghai, està farcida de comerços
i de magatzems de dubtós material i objectes de luxe. Aquí els
diners es mouen ràpidament. Dos casos pràctics els observo
al endinsar-me en els hutongs i veure per les portes mig obertes d’algunes
cases, com es juguen els diners en partides clandestines de cartes, i com
blanquegen els diners d’una compra en un magatzem de dubtosa legalitat
al fer pagar amb la targeta de crèdit el mateix valor
de la compra feta, a or en una joieria.
Però el que més ràpid es mou en el país és
el Maglev, tren bala que es mou per levitació magnètica i
que fa els 42 Km. que separen la ciutat de l’aeroport
en vuit minuts amb una velocitat punta sostinguda de 431 Km/h.
Retornant a la capital en tren nocturn, sempre ple, concilio
la son amb la lectura del Llibre Roig de Mao comprat a
Tiananmen després d’un
dur regateig doncs, al igual que la majoria dels països àrabs,
res te un preu fix en els mercats.
En aquest immens país superpoblat on escopir sembla ser l’esport
nacional, el visitant acaba per ser sorprès en tot moment, des dels
espectacles públics dels malabaristes o en la pràctica del
Zen i Kung-Fu, als privats, encara que si no em sorprèn veure com
un jove passa música mp3 del mòbil al i-pod pel bluetooth,
sí ho fa el monjo budista escrivint un sms en el seu mòbil
de pantalla tàctil en un semàfor o els tenderetes on venen
pinxos d’escorpí o centpeus per citar alguns.
Una resposta em va quedar a la ment quan li vaig preguntar
a un habitant sobre diverses dades del país: “A la Xina tot és gran”.