LIBIA

Es interessant veure com un país surt del seu aïllament. Només des de l’agost de 2003 va aixecar Nacions Unides les seves sancions, fet que vam aprofitar per visitar Líbia després que l’Ambaixada ens concedís el visat. De moment, l’entrada al país s’ha de fer per terra, i el punt més proper es des de l’illa de Djerba, a la veïna Tunísia.

“benvinguts a Líbia”
Com en tot procés de canvi, el temps i la paciència suavitzaran el trànsit. Entretant, es recomanable visitar Líbia si voleu veure cares curioses i agraïdes cap al visitant. De fet, es la millor senyal que poden percebre de l’exterior. Es la confirmació de que els seu país torna a transmetre confiança. La gent és hospitalària i molt amable. Els mes joves i curiosos en anglès, i els més vells en italià, ens preguntaven d’on érem i, a la nostra resposta, ens contestaven cordialment amb un “benvinguts a Líbia”.
Compartim origen cultural

Com a mediterranis que som, la sintonia es inevitable. L’animat bullim en els carrers, en els seus cafès i terrasses t’integra a l’instant, desapareixent qualsevol sensació d’exotisme. Trípoli, la capital del país, amb a prop de 1.5 milions, te una activitat comercial intensa. Els mercats funcionen de matí a nit i s’hi pot trobar de tot a uns preus que dependran de l´agilitat del regateig del comprador. Seguint per la costa, els magnífics jaciments romans de Leptis Magna i Sabrata ens van recordar, sense haver sigut necessari, que compartíem origen cultural.

Poble berber
A mig camí vam descobrir Nalut, poble berber estratègicament situat dalt d’una carena muntanyosa, a camí entre la civilització i la immensitat del desert. La població s’ha mogut al nou assentament a tocar del poble vell, quedant aquest com un lloc fantasma impregnat d’un valor històric fascinant.

Fàbrica de productes farmacèutics
Una mica abans, vam passar per la localitat d’Al-Nasiriyah, recordant-nos que els 58ºC que s’hi van registrar fa anys son fruit de l’aridesa a tocar al desert. I Ar-Rabitah, lloc condemnat pel govern nord-americà com el lloc on presumptament fabriquen armament químic i on els indígenes, i ara nosaltres, ho coneixen com el lloc on hi ha una fàbrica de productes farmacèutics. Durant el recorregut per la carretera els cartells gegants amb fotografies del Coronel Gaddafi ens recorda que vetlla pel poble i que alhora es el protector i amo del lloc per on estem passant.

El gran desert
L’efecte de connexió sorgeix de nou si ens fixem en les seves rutes de les caravanes. Des de Gadames, la ciutat enclavada dins un oasi, que vàrem prendre com a base, ens vam veure relegats, ara sí, a la condició de fascinats visitants. Pas obligat durant segles de rutes de caravanes procedents del sud, i porta cap a les dunes i arenes que porten a les roques on hi ha les pintures rupestres d’Acacus, respon a una idíl•lica parada en el viatge per dins del Sàhara. L’exotisme, als nostres ulls, es fa protagonista en el poble tuareg, el seu actual habitant. La animositat i el bullici es suavitzen, convertint-se en una actitud assossegada i elegant. Ens ve al cap la serenitat i temple d’un mariner experimentat que ha conegut el perill del mar. Així son. Se’ls considera navegants del desert. No podem deixar de destacar la bellesa d’aquest poble. Esvelts i bells, saben com adornar-se encara més per mitjà de robes blaves i blanques. El resultat fa les delícies de qualsevol fotògraf.

 

TORNAR