JAPÓ, EL PAÍS DEL SOL NAIXENT

Japó (origen del sol) o més conegut com el país del sol naixent, està format per quatre grans illes i moltes més de petites que suren entre l’Oceà Pacífic i el Mar del Japó.
Meca de l’alta tecnologia, els seus 160 milions d’habitants conviuen amb les més aferrissades tradicions orientals, basades en la família i el cult al treball.
El primer que deixa impressionat al viatger que es desplaça pel país és el “shinkansen”, tren bala que circula a velocitats mitjanes de 250 Km/h i sorprèn per la seva rapidesa, però també per la seva extrema puntualitat i eficiència, on el revisor, després de fer la reverència als passagers, demana excuses prèviament a la comprovació del bitllet i on la gent, a la mínima que pot i sobretot als metros, aprofita per fer la bacanyeta, esport nacional del país, aixó si no és en l’hora punta on els revisors ens espitjen embutint-nos en els vagons a fi que es puguin tancar les portes.
Ja a peu, els carrers pulcres i nets (i no s’hi troben papereres) són adornats per torreteres a les voreres de les grans avingudes de les metròpolis. Els seus habitants, molt reservats, fan ús d’una exagerada amabilitat en qualsevol moment que et dirigeixes a ells a fi d’obtenir informació. Gent de la més diversa , vestits uns amb tratje i corbata, altres amb el tradicional “Kimono” i els més joves i atrevits utilitzant la vestimena dels còmics “manga” (harajuku), utilitzen els seus mòbils continuament tots en posició de silenci a fi de no molestar als ciutadans del voltant. Fora, al asfalt, gran quantitat de motos de gran cilindrada es filtren entre els vehícles diminuts de formes cúbiques i els monovolums (tots de marca japonesa) de grans dimensions. Enmig, les bicicletes encara sobreviuen pels carrils bici o les voreres sortejant el formigueix continu del anar i venir dels seus habitants.

Tokio és una metrópoli de 16 milions d’habitants ben diferenciada per barris, des dels gratacels de Ginza als temples d’Asakusa, passant per la zona de la tecnologia i Manga vora Shinjuku al barri de Shibuya on el consumisme explota a qualsevol producte i la gent és bombardejada pels anuncis en les intereseccions dels semàfors per pantalles gegants de televisió penjades en els edificis cantoners, on la densitat de població arriba a més de 16.000 habitants per quilòmetre quadrat al mateix Shinjuku. Yokohama fa la competencia a Tokio per poder ser el centre financer del país. Amb la torre més alta del Japó, pujo les seves 68 plantes en 40 segons en l’ascensor (presuritzat) més ràpid del món. La vista impressiona a qualsevol quedant sota els meus peus tota la modernitat que s’hi veu rera els vidres.

Però el càs més extrem de modernitat el tasto en els hotels càpsula. A modus de panell d’abelles, celdes de dos metres quadrats són “l’habitació” que inclou un matalàs, televisió i lo just per estirar-se i descansar durant la nit. Per altre banda, recorrent a la tradició, els “Ryokan”, molt més espaiosos que les càpsules peró sense anar més enllà, ofereixen el tatami amb la porta corredera en làmines de paper pels qui no puguin superar la claustrofobia del primer. Igual de modern és el centre de Kyoto, antiga capital del país, tot i que és en aquesta ciutat on puc veure les geishes, tota una institució al país, acudint al lloc de citació d’algún potentat nipó a oferir els seus serveis d’entreteniment pels quals ha estat durant llarg temps educada. També sóc invitat casual en la cerimònia dels vots d’un grup de monjos sintoistes, encara que és a Koyasan on m’endinso en la cultura budista al conviure en un monestir i participar mort de son a les 5 del matí en les seves pregàries, amb l’alicient posterior d’un esmorzar vegetarià a base d’algues i sushi.

Els 132 temples que hi ha a la zona, envoltats de boscos, s’han guanyat la distinció de Patrimoni de la Humanitat. Igualment de tradicional és el bany japonés, assegut en un taburet de fusta devant del sorgent d’aigua, faig la neteja corporal amb la posterior relaxació en la piscina d’aigua quasi bullint. També igual de tradicional és un espectacle de “sumo” en l’Estadi N.acional, on grans murals dels millors “rikishi” (lluitadors) s’exposen en les parets de l’estadi. Però més popular encara és el béisbol, esport del qual són campions del món, i ho comprovo en l’estadi dels Giants, on veig els millors batejadors picant amb intensitat i fent escridassar la multitud que es congrega en el grandiós estadi cobert.
Forjant en les arrels del país, Nara va ser la primera capital que va tenir Japó, i la seva grandesa queda testificada per l’inmens temple fet en fusta (el més gran del món de les seves característiques) resguardat dins d’un gran parc on els cabrirols acostumats a la presència humana s’acosten per forfullar si hi porto quelcóm de menjar dins la motxilla. A les afores, Horiuji és l’enclau on l’Emperador del moment va fer construïr el seu palau, i és visitat per grups d’escoles de canalla amb l’uniforme típic i la mestra que porta la bandereta i el barret al igual que en els capítols dels còmics manga del conegut Shin-Chan.

Vorejant el mar del Japó, a Kanazawa puc gaudir del festival de música popular que s’hi celebra i puc viure en primera persona les tradicions japoneses del ball, música i teatre. Més al nord, a Wakura, es poden fins i tot avistar a peu de costa els criaders d’ostres i moluscs.
Anant cap al centre de Hunsu, l’illa central del país, i endinsant-me en els Alps japonesos, Tokoyama i Furukawa és un mar de pau on l’armonia i el silenci en els carrers competeix amb la pau passsejant pels senders dels boscos que l’envolten. És en aquestes poblacions on descobreixo com s’elabora i els tipus que hi han de “sake”, la beguda més coneguda i famosa del país. Aprop, l’Aldea Hida és una representació del modus de vida dels seus habitants en els Segles XVIII i XIX en cases perfectament conservades i en armonia amb el medi que l’envolta.

La capital de la zona, Nagano, és famosa al visitant per ser seu d’uns jocs olímpics d’hivern i igualment interessant de conèixer per passejar pels seus carrers i fer pràctica d’establir conversa amb els seus habitants.
Però la muntanya més famosa del país no es troba en els Alps japonesos, sinó més a l’est. El Mont Fuji, respectuosament anomenat Fuji-san, ofereix magnífiques vistes des de Kawaguchiko si els núvols no ho impedeixen, els causants de donar més que suficients precipitacions com per que el país sigui un mantell verd de vegetació i que et deixa calat després d’hores de caure continuament.
Espectacularment verda és la zona boscosa on s’hi troba Nikko, un conjunt de temples budistes, el més famós del país, on carretades de turistes japonesos i algún d’extranger com jo quedem bocabadats devant les talles en fusta dels pòrtics dels temples.

Però el moment que visc més intensament és la subhasta de peix al mercat de Tokio. Les tonyines més ben pagades del món desfilen per les immenses naus a les 4 de la matinada i són venudes al millor postor en una cerimònia que ni els mateixos japonesos d’apeu poden arribar a entrendre. Pops gegants, sèpies i calamars, infinitat d’espècies de peix i moluscs són venuts al per-major per oferir el millor peix cru als paladars més entesos.
Després de veure com la gent respecta un estricte codi de conducta, una forma ordenada de convivència en tan poc espai, la perfecció en les comunicacions i el seu caràcter tranquil i apacible, s’entén com el gran contrast entre tradició i innovació pugui conviure perfectament en harmonia.

TORNAR