Egipte, amb una civilització tan antiga com la primera escriptura, no és només piràmides i tombes faraòniques. És un país on el riu Nil vertebra la seva vida quotidiana en la societat. Són els oasis del desert on es pot trobar la pau absoluta, és la Península del Sinaí amb gran càrrega històrica passada (Mont Sinaí), recent (guerra dels sis díes) i amb una vessant lúdica basada en el busseig al Mar Roig. És un país que inclou llocs que formen part de les set meravelles de la humanitat, tals com Alexandria o Giza, ciutats de passat colonial, cas de Suez o Port Said, que la doten d’una herència cultural on la religió islàmica, predominant, comparteix protagonisme amb la cristiana copta, quasi desconeguda per a nosaltres.
La majoria dels egipcis m’expliquen que volen mirar al futur amb pas ferm, demanant contínues reformes, però que el govern, amb Mubarak al capdavant des de fa vora 24 anys i amb un sector islamista radical minoritari però amb poder, te una tasca força difícil alhora de donar un pas endavant. Entretant, per qualsevol viatger, es el país que no pot faltar en la seva agenda.
La primera part del viatge la dedico a visitar l’Alt i Mig Egipte, es a dir, la terra de l’antiga civilització Nubia i la dels Faraons que van erigir els seus temples per a l’eternitat.
Em crida l’atenció l’aspecte físic que presenten quasi bé tots els nubis. Altíssims, forts, amb la pell cremada pel calor dels 40ºC ja a les 11 del matí en el mes d’abril, i alhora tot el que tenen de gegants ho tenen de nobles i cordials. Bona part de l’antic Regne Nubi ha quedat sumergit sota les aigües del llac Nasser per la pressa d’Assuan, obra faraónica actual on els 10.000 milions de Kwh d’energia generada van ser un argument de pes per acabar engullint ciutats i temples , reubicats per salvar els més significatius, Abu Simbel (el més destacable) i Filé, on es conserva el nilòmetre, instrument que servia per calcular els impostos als agricultors en base a les crescudes del riu Nil.
El tram que hi ha des del Temple de Kom Ombo al d’Edfu es un formigueix de gent treballant en les vores del riu Nil. Es l’època de recollida de la canya i sega del Blat. Mentre els nens, asseguts damunt dels rucs carregats de farratge em saluden al passar, els homes grans, més atrafegats, carreguen els vagons de tren amb la canya acabada de tallar. Aquestes imatges em recorden que el riu Nil ha sigut i segueix éssent el graner del país.
Arribant a l’antiga Tebas, Luxor és el centre neuràlgic de la majoria de les meravelles de les obres faraòniques. Cada dia m’aixeco a les 5:30 del matí (després que des dels minarets de les mesquites hagin cridat a la oració) per intentar evitar la calor, i engulleixo un plat de kushari (arrós, pasta, llegums i tomàquet) per agafar forces i visitar els temples. Un vell transbordador em porta a l’altre costat de riu, punt de partida per visitar les tombes de les valls dels Reis i Regnes, així com d’altres temples.
A Egipte res té un preu fixe i el regateig és un dels més intensos que he trobat en el món àrab. Així ho comprovo en una fàbrica d’alabastre negociant manufactures entre got i got de te.
El Temple de Karnak és la perla de la zona. N’hi ha prou en dir que hi caben les 10 catedrals més grans del món dins el Temple per fer-se una idea de la seva magnitud.
Ja dins l’anomenat Egipte Mig, Qena es el bastió de l’islamisme radical i lloc de pas per visitar els Temples de Dandara i Abydos. Aprofitant que es munta un convoi per arribar a la zona, hi anem protegits per vehicles policials fortament armats que ens fan circular a velocitat de Formula 1 al pas per Qena, on el trànsit i els carrers que desemboquen al nostre pas queden tallats per vigilància armada, donant a la situació molt de respecte al moment viscut, però ho compensa la visita conseqüent.
Abans de començar la segona part del viatge, faig una pausa a la Península del Sinaí. La via natural més ràpida és desplaçar-se cap a Hurgada, i d’allí agafar el ferry fins a Sharm el Sheik, però fugint de les masses m’assento 150Km més amunt, a Dahab, en el mar roig. Bussejar en aquest lloc és un plaer i em quedo embadalit observant el corall de diversos colors i el moviment dels peixos encuriosits amb la meva presència al seu voltant. Igualment aprofito aquesta pausa per visitar el Monestir de Santa Caterina i pujar al Mont Sinaí, on Moisés va rebre els Manaments. La vista des d’aquí dalt es fa idílica quan el sol es va ponent i les muntanyes van canviant el color de la roca passant del vermell al taronja i al gris.
Sortir de la Península del Sinaí em costa 5 controls de passaport i l’ensumada d’un gos ensinistrat a la meva motxilla. Des de Suez, travesso el Canal per un pas soterrani, però més espectacular és veure’l per la ciutat d’Ismailia. El transbordador que creua els vora 400 metres d’ample del canal, una altra obra que considero com a faraònica, ho fa cada 10 minuts entre pas i pas dels petrolers i mercants gegants que generen el 14% del trànsit marítim mundial per aquest punt. Just a l’altre costat del Canal, novament en la Península del Sinaí, es troba l’antic campament militar construït pels Israelís en la Guerra dels Sis Dies. Amb un permís, visito el Campament i m’assabento que l’actual Cap d’Estat d’Israel, Ariel Sharon, va ser un dels Generals que va provocar l’invasió.
L’altre fet curiós del viatge em succeeix a Alexandria, la ciutat més occidentalitzada d’Egipte (potser reafirmat pel seu tramvia) i amb major porcentatge de classe mitja. Amb una “corniche” (passeig marítim) molt similar al Malecón de l’Havana, s’hi troba el Patriarcat de l’Església Cristiana Copta. Vaig a visitar la seva Catedral amb la sort de poder veure al Papa dels Coptes, així com rebre la benvinguda en boca pròpia davant la meva admiració i potser la seva al ser la única persona que en el seu trajecte no li bessà la mà.
Havent recorregut el país en tren, bus, faluca, calesa i altres mitjans de transport, ara em toca provar el camell. Es així com al igual que va fer David Roberts pel mig del desert de terra, avisto ja de lluny les piràmides de Gizà. La magnitut de les seves dimensions em deixa sense paraula, encara que la bellessa del seu interior la trobo en les Mastabes de Saqqara, amb representacions gravades en la roca d’escenes de la vida quotidiana del moment.
Més al sud, l’Oasis del Fayum sorprén al visitant al veure com del no-res de la sorra del desert, brolla una cascada d’aigua des d’un turó que omple els dos llacs de la zona i dona vida a la regió.
Els últims dies del viatge els reservo per conèixer la capital. La metrópoli d’El Caire, la ciutat de les mil mesquites, amb aprop de 20 milions d’habitants, es la metrópoli més gran d’Àfrica. El caos circulatori que hi ha fa que creuar el carrer es converteixi en un esport d’aventura, i en un de risc fer un recorregut en taxi. Des de la Ciutadella hi ha una bonica vista de El Caire Islàmic, però té més regust donar-hi una ullada des de dalt del minaret de la Mesquita Blava després de donar-li una “Bankshish” (la paraula més escoltada en el país, que vol dir propina) al vigilant del temple. Passejar per aquí, caminant discretament i amb cura, és com retrocedir 150 anys enrera, i on els intensos olors calan al nas.
L’altra banda és El Caire Copte, religió abraçada pel 10% de la població, on la parada de metro de “Mar Girgis” (St. Jordi) és la porta d’entrada a l’antiga Babilonia, primer nom que va rebre la ciutat i on es va refugiar la Sagrada Família en la seva fugida de Palestina.
Tota aquesta mescla de sensacions viscudes ha fet que admiri Egipte tal com en el seu moment va fer Herodot qualificant al país com “el do del Nil”.

TORNAR