BARACOA, EL PARADÍS A LA TERRA

El camí cap a Baracoa i utilitzant una expresió molt comú dels cubans diria que “no es fácil”. Desde Santiago de Cuba cal remuntar la carretra de “la farola”, la “Cima Coppi” de la volta ciclista a Cuba, amb una alçada al Port de Cotilla on es divisa les costes del mar del carib i diuen que per la nit es veu el resplendor de les llums de les viles costaneres d’Haití. L’estret que separa Cuba d’Haití, vora 80 Km. de costa està flanquejat per l’anomenat pas dels vents el qual li dona el privilegi a aquesta punta oriental de Cuba de veure’s resguardat dels ciclons i huracans, impedint que entrin directament a terra, desviant-los be al nord o sud de la costa, cosa que no impedeix en canvi que les crescudes del mar per baixes marines arribin a inundar els carrers principals del nucli urbà.

Tornant al Coll de Cotilla en una sinuosa carretera que el serpenteja, el visitant comença a empapar-se del paissatge que quedarà gravat en la retina dels seus ulls en tons predominants de verd. Està enclavat dins el Parc Nacional Alejandro de Humbold, declarat Reserva de la Biosfera per la seva biodiversitat en flora i fauna, tant terrestre com marina. El descens des de la farola a Baracoa es succeeix entre aquesta selva tropical pluvial de boscos de palmeres on el cultiu del cacau, coco i plàtan és el predominant. El pas pel riu Miel ens dona la benvinguda. Entrem a la ciutat pel malecón on en el seu començament hi ha l’estatua de Colon, qui veient tal paissatge des de mar va escriure en el seu diari de bitácora “es la terra més bonica que els meus ulls mai hagin vist” i és en aquesta població quan al tocar terra creient que estava pitjant les indies hi va clavar en el sòl una creu feta amb la fusta de parra del lloc, on està resguardada actualment dins l’esglèsia de Nuestra Señora de la Asunción de Baracoa i, on enfront d’ella hi ha posat en forma agresiva en metall el bust d’Hatuey, cacic indi taino qui va preferir morir en la foguera abans d’abraçar la religió católica imposada pels colonitzadors espanyols.

Al final d’aquest malecón ens trobem amb l’entrant del mar a terra formant la Bahia de Baracoa, lloc on precisament Colom va desembarcar i plantar dita creu. Un vaixell enfonsat fa de trencaones a les barques de pescadors on allargant la vista a l’horitzó i sense tenir que esforçar-s’hi, hi ha imponent el “Yunque”, volcà inactiu que fa honor a la forma del seu nom, aixecant-se darrera una petita “loma” a 600 metres d’alçada. El camí d’ascens fins a la seva immensa plataforma fa les delicies del excursionista, no sense patiment degut al sobresforç provocat per les dures pendents de la traça, que juntament amb la forta calor i elevat grau d’humitat provoca una dutxa continua en la teva pròpia suor, però que es veu compensat sobradament un cop dalt com a mirador idil.lic d’aquest paratge muntanyós on es perd la vista en el verdor de les seves lomes i els tons de blau del mar i l’horitzó. Ja de baixada i amb menys polsacions en el cor observem com creixen i donen llavor la planta del cacau, on sense el seu previ procés dita llavor resulta ser amarga, tot al contrari de les taronges més que dolces que collim directament dels arbres. Igual de dolç i energétic és el suc de la canya de sucre acabat de premsar, com el dels cocos on els guajiros (camperols) trepen dalt les palmeres amb una facilitat inusual sense cap medi d’ajut que el de les seves pròpies mans i peus. El punt de particularitat de la zona més conegut el donen les “polimitas”, cargols que presenten un colorit genuí en la seva closca degut a una alteració cromosòmica , i des de fa temps protegits pel seu caràcter original.

Al caure el sol la gent es comença a reunir al centre de la població, on encara que la música “son” (salsa) no para de sonar durant tot el día, és per la nit quan es fa més “necesaria”. A la Casa de la Trova els grups locals toquen les cançons de tota la vida, mentre a “La Terraza” sona el “reguetón” més actual, sense oblidar el “Ranchón”, discoteca a l’aire lliure cobert per una teulada on amb una mica de sort si hi cau una tempesta tropical dins de mar l’ espectacle visual dels llampecs és almenys igual d’interessant que el que hi ha dins la pista de ball. Sortint de la població el primer gran riu que s’ atravessa es el Duaba, on es pot veure la gent rentant la roba o la bicicleta en la mateixa llera del riu, treient el màxim rendiment al seu cabdal, encara que és uns quilòmetres més endavant on el riu Toa presenta el cabdal més important de l’ illa, desaiguant amb força en el mar del carib. Les platges en aquesta zona són de sorra blanca degut a la barrera de corall que hi ha metres endins de la vora on bussejar fa les delícies del turista, envoltat per peixos de tot tipus de colors i fins i tot per alguna llagosta o cranc gegant. Maguana és la més coneguda i Mapurisí la més amagada, on s’hi pot gaudir amb la total tranquilitat arribant a ésser alguns díes l’únic habitant ocasional de la platja. Cap a l´altre banda de poble i en direcció a Yumurí la platja més espectacular és Manglito, de sorra més fosca s’ens presenta com una mena de bassa d’aigües sense ones, on la proximitat de les palmeres al mar arriba a impedir bronzejar la pell si t’hi trobes a la vora de l’aigua. Més enllà, la Bahia de Mata està ocupada per una petita aldea de pescadors on la meva presència revolta la petita escola assentada a peu de les petites ones que mullen la sorra de la bahia.

Arribant cap al final del municipi per la carretera on es troben de tant en tant els bous sofrint les rampes al arrossegar els carregaments de fruites i verdures, arribo a la desembocadura del riu Yumurí, on el riu desaigüa a mar havent passat immediatament abans entre gegants parets que encanonen el riu i li dona vida a una gran diversitat de flora i fauna endémica. Tota aquesta conjunció en el paissatge i els seus habitants em referma aquelles paraules de Colon i no dubto a afergir-hi que aquest lloc és un troç del paradís a la terra.

TORNAR