| |
ARGENTINA, TROBAR-SE COM A CASA EN TERRA AMERICANA
Eren
molts els motius que ens venien demanant un viatge a Amèrica.
La comoditat del mateix idioma i costums, el caràcter amable
que trobem als amics sud-americans que són aquí, els
impactants paisatges naturals, els llaços històrics evidents,...
Tot això ens havia predisposat. La bona afinitat i sintonia
que esperàvem s´ens va plenamentconfirmar. I és
que la majoria de la població descendeix de la mescla d'espanyols
i nadius i , més tard, d'italians . Sobretot, des del s.XVI,
quan va ser conquerida per Don Pedro de Mendoza, i més recentment
degut a la crisi econòmica europea de principis del s.XX.
Durant el mes d’octubre vam recórrer l’Argentina.
A l’Hemisferi Sud era primavera, una primavera relativa per un
país de 5000 Km. De longitud on es passa del rigurós
vent gèlid i sec de la Patagònia al calorós i
humit clima de la Selva que comparteix amb l’Uruguai i el Brasil.
Tastant entremig el calor rigorós de la Puna i les neus perpètues
dels Andes, on la primavera com entenem els mediterranis només
la trobem a Buenos Aires.
Es un país on es pot trobar estàndard europeu a preu
quatre vegades inferior. Si no fos per les dotze hores de vol que cal
per connectar Madrid amb Buenos Aires per uns 600 euros , és
un país on anar-hi sovint . Es pot gaudir excepcionalment amb
un pressupost molt reduït. Però això ha suposat
uns temps difícils per als nostres amics argentins. Les circumstàncies
han fet que la moneda local, el peso argentí, passés
de tenir el mateix valor que el dòlar nord-americà a
passar a ser devaluada. Ara calen tres pesos per a comprar un dòlar
i quatre per a comprar un euro.
Fins no fa massa, visitar Argentina era un somni per la majoria de
les nostres butxaques i la grandesa de les seves muntanyes, glacials,
cataractes i fauna salvatge formaven part d’un “El Dorado” per
a nosaltres. Què es pot
dir millor d'una ciutat sinó que és farcida de llibreries
Els
taxis grocs i negres de Buenos Aires encara reforcen la sensació de
no ser tan lluny de casa. Què es pot dir millor d'una ciutat
sinó que és farcida de llibreries. Fins i tot es possible
comprar un llibre a les dues de la nit als establiments situats als
centres lúdics .
Vàrem tenir la sort de poder assistir a un concert de càmera
al “Teatro Colon”. Juntament amb la Scala de Milà,
la Opera de Paris i el Metropolitan de Nova York, està considerat
un dels quatre millors auditoris del món. L’edifici es
presenta majestuós i tant a la façana com a les sales
interiors trobem barreja d’estils renaixentista francès
i Italià. És un plaer haver gaudit de l’escenari
on han actuat grans estrelles com la Callas, Nureiev, Caruso, Nijinski…confirmant-se
com la institució cultural més important d’Argentina.
Un moment emotiu el vam viure a la “Plaza de Mayo”, davant
la “Casa Rosada”, seu del Govern.
Cada dijous a la tarda es manifesten les “madres de mayo”, reclamant justícia
per la desaparició dels seus fills durant la dictadura. Ja d’ edat
avançada, sorprèn la seva convicció i persistència
en voler no deixar a l’oblit un episodi tràgic de la seva
història.
L'emprenta del país es deixa sentir amb força a la capital:
tango i futbol. Des de fa uns anys s'està produint un ressorgir
de la popularitat del tango. És una mena de reforçament
de la identitat argentina. El futbol ja fa anys que ho era. Es una
passió que viuen els argentins com una mena de religió,
on River i Boca divideixen el país en dos bàndols impossibles
de reconciliar. Anem a la “Cancha” del Boca Juniors per
veure un partit de lliga del Torneig “Apertura”. Després
de 4 controls policíacs, els quals, armats amb casc, armilla
anti-bala i bats de beisbol, donen una imatge d’autèntica
intimidació, accedim a la “Bombonera”, on el públic
que abarrota de peu els gols, enllaunats i vigilats entre tanques d’espinada,
criden i animen amb els càntics del seu equip els 90 minuts
de joc, i on les pancartes al•lusives al mite Maradona hi son
sempre presents. Empuriabrava americana
Des de l’estació de tren de Retiro, on ens dona la sensació d’estar
a l’estació de França de Barcelona per la seva
idèntica arquitectura en l’edifici, agafem el tren per
anar a visitar la població de Tigre, assentada en el delta del
Paraná. Arribats a lloc, navegant pels canals del delta en una
mena de “vaporettos”, autobusos nàutics, observem
les mansions dels multimilionaris bonaerenses que viuen en aquesta
mena d’Empuriabrava americana, fins arribar a l’illa de “las
tres bocas”, amagatall de grups de resistència sorgits
als 70 des de l’arribada al poder del Peronisme. De tornada,
en una de les dàrsenes descobrim un gran mercat de fruites a
l’aire lliure, on els comerços son les mateixes barques
que venen els seus productes a peu de riu. Columnes d'aigua
polvoritzada que pugen indicant la seva presència
Ja dirigint-nos al nord del país, i junt a les fronteres amb
Paraguai i Brasil, es troba la regió de Misiones. En aquest mateix entorn selvàtic, i a 250 km cap al nord, es
troben les cataractes d'Iguazú. Ja des de lluny es veuen
columnes d'aigua polvoritzada que pugen indicant la seva presència.
De més a prop , el seu soroll rotund et va submergint
a la immensitat d'aquest paisatge idílic. És aquí d'on
ens han quedat les millors imatges d'aquest viatge que encara
evoquem. Potser
sí que el paradís era així, en colors verd,
blau i blanc.
" El jardí de la República"
Anant cap a l’oest arribem a San Miguel de Tucuman. La capital
de la província més petita del país, amb unes
dimensions idèntiques a Catalunya, se l’anomena “el
jardí de la República”. Al nucli urbà, en
una de les seves cases, avui museu, es on el 9 de juliol de 1816 es
va proclamar la independència vers Espanya. Un dels signes d’identitat
de les províncies del nord-oest del país es la abundant
població base de l’herència indígena, vinculada
a l’Imperi Inca, postrats com a ciutadans de segona categoria,
i on la seva llengua, el Quechoa, sembla revifar en les escoles. L'altre
signe d’identitat es el ritus de prendre el mate. Planta utilitzada
fa segles pels indis guaranís que ja la bevien per mitigar el
cansanci o controlar la gana, avui es una costum social i, fent us
d’aquesta tradició, passem els dies visitant la regió amb
el termos d’aigua calenta sota el braç i el recipient
de carcassa de carbassa plena de dita herba de gust amarg, fent passar
el calor entre xarrupada i xarrupada.
La ciutat està plena de vida atrafegada entorn als actius negocis
de la zona. Aquest moviment humà descansa a les afores de la
ciutat, a l’embassament del Cadillal, lloc d’esbarjo dominical
dels tucumans, on s’hi practica tot tipus d’esports nàutics
i de lleure.
A l’oest de la província i avistant les plantacions de
canya de sucre a banda i banda de la carretera, per arribar a Tafi
del Valle sortegem un desnivell de 2200 metres per una carretera que
serpenteja la Selva Tucumana Andina. La vall, envoltada de muntanyes
de 3 i 4000 metres d’alçada està vigilada pels
menhirs fets en granit de les tribus que hi van habitar, i que veuen
com cada dia hi passen dotzenes de camions de multinacionals europees
i nord americanes carregats de roca que extreuen de les mines d’or
de La Lumbrera a canvi d’uns aranzels per al govern.
Cap al sud, prenent la RN3, la Ruta Panamericana que travessa
el nord d’Amèrica fins arribar a la Terra del Foc, ens perdem
en una vall encerclada de muntanyes fins arribar a San Pedro de Colalao,
on ens passem bona part de la nit observant i fotografiant els estels
de l’Hemisferi Sud. La Suïssa
dels Andes
Des de la finestra de l’avió avistem els cims coberts
de neu i les grans valls glacials dels Andes que desaigüen en
un laberint de llacs. Hem arribat a Bariloche, l’anomenada Suïssa
dels Andes, centre d’esquí per excel•lència
de l’ Argentina. Enclavada dins del Parc Nacional Nahuel Huapi,
la ciutat queda tant dissimulada en l’entorn fins el punt que
les mateixes cabines telefòniques estan fetes de fusta. 
La primavera encara no ha arribat a la Patagònia Andina, així ens
ho adverteix la nevada que ens cau a mig camí d’ascens
al Cerro Catedral, punt de sortida per fer baixades esgarrifoses amb
els esquís sota els peus.
Aprovisionats del deliciós “chocolate en rama” que
s’hi produeix aquí, ens disposem a recórrer la
regió en cotxe de lloguer. A mig camí, a tocar de Xile,
parem a Villa la Angostura, inici d’etapa per visitar el “Bosque
de Arrayanes”, cobert en la boira que s’aixeca del vapor
del llac que dona nom al Parc i que ens recorda els boscos de fades i de fantasia on precisament s’hi han inspirat diverses pel•lícules
d’èxit internacional. Seguint al nord per la carretera
de “ripio” (terra compactada) que ens endinsa a la província
de Neuquen fins arribar a San Martín de los Andes, ens creuem
casualment amb els bòlids de la mítica carrera de les “500
millas del sur”, cotxes més que potents que desafien l’asfalt
de les poc conservades carreteres patagóniques.
Al final del dia, una nova nevada ens talla la carretera
cap al est, obligant-nos a desviar l’itinerari cap a Junin de los Andes
on ens cau la nit. l'austeritat
de la Patagònia
La segona part del viatge la dediquem a visitar la Patagònia.
En arribar per avió a El Calafate un contempla l'austeritat
de la Patagònia. Extensions enormes d'estepa on pastura la famosa
carn argentina. Des que els Andes van guanyar tanta alçada,
els núvols del pacífic no poden travessar-los i la pluja
es queda a Xile. Però en acostar-se a l'oest del Lago Argentino,
torna a veure’s vegetació abundant. Aquest llac s'alimenta
de la major reserva d'aigua potable
del món: la plataforma de
gel continental. Es troba entre Xile i Argentina i connecta amb el
llac en forma de glacials de fins 70 m d'alçada sobre el nivell
del llac. En dues jornades es pot visitar el més interessant
dels 75 km de llac. La primera s'ha de reservar per a l'únic
glacial del món que avança: el Perito Moreno. Cada dia
vessa al llac 2 m de la seva paret de gel. En ser navegant davant el
glacial Perito Moreno, no ens vàrem poder estar de provar quelcom
nou i força original: un dels trossos de gel que es desprenen
del Perito Moreno i suren al llac va ser capturat amb una corda per
un dels mariners. Tot seguit, ens estàvem bevent un whisky local
sense gaires pretensions junt amb uns glaçons de molta més
antiguitat! El seu origen era allà dalt, a la Plataforma de
gels Continental, i hi havia invertit unes quantes dècades
fins a arribar al nostre got.
El segon, cal navegar amb un catamarà que ens acosta a tocar
dels glacials Spegazzini i Upsala, arribant a la Bahia
Onelli, tot sortejant icebergs. Aquesta és l´ altre imatge que aquest
viatge ens farà recordar: el blau intens del gel dels icebergs
i glacials. Península de
Valdés
En la costa atlàntica, a la regió del Chaltén
es troba la Península de Valdés, santuari de repòs
i reproducció de la fauna marina. La primera jornada la dediquem
per visitar Punta Tombo, on cada any més d’un milió de
pingüins de Magallanes arriben per pondre i incubar els seus ous.
Aquestes bèsties molt torpes caminant en terra ferma son autèntiques
bales dins l’aigua i ens costa seguir el seu moviment amb la
vista. A 200 Km. Al nord i en plena Península, Puerto Piràmides
es el punt de partida per fer l'avistatge de les balenes franques australs.
Monstres de 20 metres de llarg es mouen a tocar de la nostra barca, però la mirada noble del seu ull cap a nosaltres ens inspira
una tranquil•litat que agraïm. Al nord de la Península,
colònies d’elefants i llops marins ens ensordeixen amb
els seus crits en els que defenen el seu harem de femelles vers altres
mascles.
Potser el més reconfortant que es pot explicar d'un viatge a
l’estranger és poder dir que un s'hi ha trobat com a casa. És
el cas d'Argentina. L'afinitat amb el caràcter de la seva gent,
costums i hàbits, idioma, menjar, vestir, estil dels edificis,...
ens resultà molt familiar. TORNAR
|
|