JORDI GAYA-GALLOFRÉ
 
GEÒGRAF, ESPECIALITZAT EN FOTOGRAFIA I CRÒNIQUES DE VIATGES
Email: jorgafre@hotmail.com
 
 

 

ARGENTINA, TROBAR-SE COM A CASA EN TERRA AMERICANA

 

Eren molts els motius que ens venien demanant un viatge a Amèrica. La comoditat del mateix idioma i costums, el caràcter amable que trobem als amics sud-americans que són aquí, els impactants paisatges naturals, els llaços històrics evidents,... Tot això ens havia predisposat. La bona afinitat i sintonia que esperàvem s´ens va plenamentconfirmar. I és que la majoria de la població descendeix de la mescla d'espanyols i nadius i , més tard, d'italians . Sobretot, des del s.XVI, quan va ser conquerida per Don Pedro de Mendoza, i més recentment degut a la crisi econòmica europea de principis del s.XX.
Durant el mes d’octubre vam recórrer l’Argentina. A l’Hemisferi Sud era primavera, una primavera relativa per un país de 5000 Km. De longitud on es passa del rigurós vent gèlid i sec de la Patagònia al calorós i humit clima de la Selva que comparteix amb l’Uruguai i el Brasil. Tastant entremig el calor rigorós de la Puna i les neus perpètues dels Andes, on la primavera com entenem els mediterranis només la trobem a Buenos Aires.
Es un país on es pot trobar estàndard europeu a preu quatre vegades inferior. Si no fos per les dotze hores de vol que cal per connectar Madrid amb Buenos Aires per uns 600 euros , és un país on anar-hi sovint . Es pot gaudir excepcionalment amb un pressupost molt reduït. Però això ha suposat uns temps difícils per als nostres amics argentins. Les circumstàncies han fet que la moneda local, el peso argentí, passés de tenir el mateix valor que el dòlar nord-americà a passar a ser devaluada. Ara calen tres pesos per a comprar un dòlar i quatre per a comprar un euro.
Fins no fa massa, visitar Argentina era un somni per la majoria de les nostres butxaques i la grandesa de les seves muntanyes, glacials, cataractes i fauna salvatge formaven part d’un “El Dorado” per a nosaltres.

Què es pot dir millor d'una ciutat sinó que és farcida de llibreries
Els taxis grocs i negres de Buenos Aires encara reforcen la sensació de no ser tan lluny de casa. Què es pot dir millor d'una ciutat sinó que és farcida de llibreries. Fins i tot es possible comprar un llibre a les dues de la nit als establiments situats als centres lúdics .
Vàrem tenir la sort de poder assistir a un concert de càmera al “Teatro Colon”. Juntament amb la Scala de Milà, la Opera de Paris i el Metropolitan de Nova York, està considerat un dels quatre millors auditoris del món. L’edifici es presenta majestuós i tant a la façana com a les sales interiors trobem barreja d’estils renaixentista francès i Italià. És un plaer haver gaudit de l’escenari on han actuat grans estrelles com la Callas, Nureiev, Caruso, Nijinski…confirmant-se com la institució cultural més important d’Argentina.
Un moment emotiu el vam viure a la “Plaza de Mayo”, davant la “Casa Rosada”, seu del Govern. Cada dijous a la tarda es manifesten les “madres de mayo”, reclamant justícia per la desaparició dels seus fills durant la dictadura. Ja d’ edat avançada, sorprèn la seva convicció i persistència en voler no deixar a l’oblit un episodi tràgic de la seva història.
L'emprenta del país es deixa sentir amb força a la capital: tango i futbol. Des de fa uns anys s'està produint un ressorgir de la popularitat del tango. És una mena de reforçament de la identitat argentina. El futbol ja fa anys que ho era. Es una passió que viuen els argentins com una mena de religió, on River i Boca divideixen el país en dos bàndols impossibles de reconciliar. Anem a la “Cancha” del Boca Juniors per veure un partit de lliga del Torneig “Apertura”. Després de 4 controls policíacs, els quals, armats amb casc, armilla anti-bala i bats de beisbol, donen una imatge d’autèntica intimidació, accedim a la “Bombonera”, on el públic que abarrota de peu els gols, enllaunats i vigilats entre tanques d’espinada, criden i animen amb els càntics del seu equip els 90 minuts de joc, i on les pancartes al•lusives al mite Maradona hi son sempre presents.

Empuriabrava americana
Des de l’estació de tren de Retiro, on ens dona la sensació d’estar a l’estació de França de Barcelona per la seva idèntica arquitectura en l’edifici, agafem el tren per anar a visitar la població de Tigre, assentada en el delta del Paraná. Arribats a lloc, navegant pels canals del delta en una mena de “vaporettos”, autobusos nàutics, observem les mansions dels multimilionaris bonaerenses que viuen en aquesta mena d’Empuriabrava americana, fins arribar a l’illa de “las tres bocas”, amagatall de grups de resistència sorgits als 70 des de l’arribada al poder del Peronisme. De tornada, en una de les dàrsenes descobrim un gran mercat de fruites a l’aire lliure, on els comerços son les mateixes barques que venen els seus productes a peu de riu.

Columnes d'aigua polvoritzada que pugen indicant la seva presència
Ja dirigint-nos al nord del país, i junt a les fronteres amb Paraguai i Brasil, es troba la regió de Misiones. En aquest mateix entorn selvàtic, i a 250 km cap al nord, es troben les cataractes d'Iguazú. Ja des de lluny es veuen columnes d'aigua polvoritzada que pugen indicant la seva presència. De més a prop , el seu soroll rotund et va submergint a la immensitat d'aquest paisatge idílic. És aquí d'on ens han quedat les millors imatges d'aquest viatge que encara evoquem. Potser sí que el paradís era així, en colors verd, blau i blanc.

" El jardí de la República"
Anant cap a l’oest arribem a San Miguel de Tucuman. La capital de la província més petita del país, amb unes dimensions idèntiques a Catalunya, se l’anomena “el jardí de la República”. Al nucli urbà, en una de les seves cases, avui museu, es on el 9 de juliol de 1816 es va proclamar la independència vers Espanya. Un dels signes d’identitat de les províncies del nord-oest del país es la abundant població base de l’herència indígena, vinculada a l’Imperi Inca, postrats com a ciutadans de segona categoria, i on la seva llengua, el Quechoa, sembla revifar en les escoles. L'altre signe d’identitat es el ritus de prendre el mate. Planta utilitzada fa segles pels indis guaranís que ja la bevien per mitigar el cansanci o controlar la gana, avui es una costum social i, fent us d’aquesta tradició, passem els dies visitant la regió amb el termos d’aigua calenta sota el braç i el recipient de carcassa de carbassa plena de dita herba de gust amarg, fent passar el calor entre xarrupada i xarrupada.
La ciutat està plena de vida atrafegada entorn als actius negocis de la zona. Aquest moviment humà descansa a les afores de la ciutat, a l’embassament del Cadillal, lloc d’esbarjo dominical dels tucumans, on s’hi practica tot tipus d’esports nàutics i de lleure.
A l’oest de la província i avistant les plantacions de canya de sucre a banda i banda de la carretera, per arribar a Tafi del Valle sortegem un desnivell de 2200 metres per una carretera que serpenteja la Selva Tucumana Andina. La vall, envoltada de muntanyes de 3 i 4000 metres d’alçada està vigilada pels menhirs fets en granit de les tribus que hi van habitar, i que veuen com cada dia hi passen dotzenes de camions de multinacionals europees i nord americanes carregats de roca que extreuen de les mines d’or de La Lumbrera a canvi d’uns aranzels per al govern.
Cap al sud, prenent la RN3, la Ruta Panamericana que travessa el nord d’Amèrica fins arribar a la Terra del Foc, ens perdem en una vall encerclada de muntanyes fins arribar a San Pedro de Colalao, on ens passem bona part de la nit observant i fotografiant els estels de l’Hemisferi Sud.

La Suïssa dels Andes
Des de la finestra de l’avió avistem els cims coberts de neu i les grans valls glacials dels Andes que desaigüen en un laberint de llacs. Hem arribat a Bariloche, l’anomenada Suïssa dels Andes, centre d’esquí per excel•lència de l’ Argentina. Enclavada dins del Parc Nacional Nahuel Huapi, la ciutat queda tant dissimulada en l’entorn fins el punt que les mateixes cabines telefòniques estan fetes de fusta.
La primavera encara no ha arribat a la Patagònia Andina, així ens ho adverteix la nevada que ens cau a mig camí d’ascens al Cerro Catedral, punt de sortida per fer baixades esgarrifoses amb els esquís sota els peus.
Aprovisionats del deliciós “chocolate en rama” que s’hi produeix aquí, ens disposem a recórrer la regió en cotxe de lloguer. A mig camí, a tocar de Xile, parem a Villa la Angostura, inici d’etapa per visitar el “Bosque de Arrayanes”, cobert en la boira que s’aixeca del vapor del llac que dona nom al Parc i que ens recorda els boscos de fades i de fantasia on precisament s’hi han inspirat diverses pel•lícules d’èxit internacional. Seguint al nord per la carretera de “ripio” (terra compactada) que ens endinsa a la província de Neuquen fins arribar a San Martín de los Andes, ens creuem casualment amb els bòlids de la mítica carrera de les “500 millas del sur”, cotxes més que potents que desafien l’asfalt de les poc conservades carreteres patagóniques.
Al final del dia, una nova nevada ens talla la carretera cap al est, obligant-nos a desviar l’itinerari cap a Junin de los Andes on ens cau la nit.

l'austeritat de la Patagònia
La segona part del viatge la dediquem a visitar la Patagònia. En arribar per avió a El Calafate un contempla l'austeritat de la Patagònia. Extensions enormes d'estepa on pastura la famosa carn argentina. Des que els Andes van guanyar tanta alçada, els núvols del pacífic no poden travessar-los i la pluja es queda a Xile. Però en acostar-se a l'oest del Lago Argentino, torna a veure’s vegetació abundant. Aquest llac s'alimenta de la major reserva d'aigua potable del món: la plataforma de gel continental. Es troba entre Xile i Argentina i connecta amb el llac en forma de glacials de fins 70 m d'alçada sobre el nivell del llac. En dues jornades es pot visitar el més interessant dels 75 km de llac. La primera s'ha de reservar per a l'únic glacial del món que avança: el Perito Moreno. Cada dia vessa al llac 2 m de la seva paret de gel. En ser navegant davant el glacial Perito Moreno, no ens vàrem poder estar de provar quelcom nou i força original: un dels trossos de gel que es desprenen del Perito Moreno i suren al llac va ser capturat amb una corda per un dels mariners. Tot seguit, ens estàvem bevent un whisky local sense gaires pretensions junt amb uns glaçons de molta més antiguitat! El seu origen era allà dalt, a la Plataforma de gels Continental, i hi havia invertit unes quantes dècades fins a arribar al nostre got.
El segon, cal navegar amb un catamarà que ens acosta a tocar dels glacials Spegazzini i Upsala, arribant a la Bahia Onelli, tot sortejant icebergs. Aquesta és l´ altre imatge que aquest viatge ens farà recordar: el blau intens del gel dels icebergs i glacials.

Península de Valdés
En la costa atlàntica, a la regió del Chaltén es troba la Península de Valdés, santuari de repòs i reproducció de la fauna marina. La primera jornada la dediquem per visitar Punta Tombo, on cada any més d’un milió de pingüins de Magallanes arriben per pondre i incubar els seus ous. Aquestes bèsties molt torpes caminant en terra ferma son autèntiques bales dins l’aigua i ens costa seguir el seu moviment amb la vista. A 200 Km. Al nord i en plena Península, Puerto Piràmides es el punt de partida per fer l'avistatge de les balenes franques australs. Monstres de 20 metres de llarg es mouen a tocar de la nostra barca, però la mirada noble del seu ull cap a nosaltres ens inspira una tranquil•litat que agraïm. Al nord de la Península, colònies d’elefants i llops marins ens ensordeixen amb els seus crits en els que defenen el seu harem de femelles vers altres mascles.
Potser el més reconfortant que es pot explicar d'un viatge a l’estranger és poder dir que un s'hi ha trobat com a casa. És el cas d'Argentina. L'afinitat amb el caràcter de la seva gent, costums i hàbits, idioma, menjar, vestir, estil dels edificis,... ens resultà molt familiar.

 

TORNAR